A Antoninus Pius
 
Un buen amigo de Barcelona me ha llamado diciendo que en vuestra web habías sacado una nota de apoyo por mi crítica a la obra de Pep Coll. He leído el texto que firma Antoninus Pius y agradezco vuestra adhesión. Es bueno y conveniente que los católicos nos manifestemos unidos en la defensa de nuestra fe, sobre todo cuando no es bien tratada por unas actitudes de increencia poco respetuosa y beligerante.
Con la libertad y amor a la verdad con que intento escribir siempre quiero manifestar que me ha movido mi amor y devoción a María y al bien que se realiza en Lourdes, así como la defensa de la fe de la Iglesia en la que todo buen pastor debe estar especialmente implicado. Quiero manifestaros igualmente que no me han agradado algunas comparaciones que se hacen en el escrito de Antoninus Pius. Conozco bien a Mn. Pujol, hermano del Arzobispo de Tarragona y me une con él una buena amistad. Es un excelente sacerdote, cuenta con todo mi aprecio y consideración y no dudo que sería un buen obispo. Os envío una pequeña reflexión que he escrito a propósito de toda esta polémica por si consideráis conveniente publicarla.
 
Caritas in veritate
 
J.A. Mateo

 

 

 

Algunes anotacions a l’obra Les senyoretes de Lourdes. La veritable història de Bernadette

En escriure aquestes lletres tot expressant la meva opinió per l’enrenou suscitat en els medis de comunicació del nostre país em venen a la memòria unes paraules de Jesucrist en el moment de la seva detenció: “Heu sortit a agafar-me armats d’espases i garrots com si fos un bandoler...”. Poc podia imaginar que la nota que vaig posar en el full parroquial tindria la desproporcionada repercussió mediàtica que ha tingut. Han sortit al meu encontre no amb espases i garrots com diu l’Evangeli sinó amb tot un arsenal d’artilleria pesada! Aquest és un aspecte de la polèmica que mereixeria ser ben estudiat pels experts en la matèria fent-nos veure el seu íntim i misteriós entrellat.  Penso també que, tot plegat, alguns s’han agafat les coses més a la tremenda quan és més profitós fer un debat més serè i ponderat.

Pel que fa a l’obra en qüestió, recordo que la vaig comprar a Barcelona als voltants de Sant Jordi i la vaig començar a llegir aquella mateixa nit. La lectura se’m feu pesada però vaig intuir que allí hi havia quelcom que mereixia ser estudiat i així ho vaig fer.

Llegim en la contraportada del llibre: “En realitat, aquella primavera, allò que van despertar les visions de Bernadette van ser les il·lusions i els desenganys, les enveges i els odis, l’ambició de diners i de poder”. Aquestes il·luminen la perspectiva de fons de l’obra: una aproximació a  la figura de Santa Bernadette i del fenomen de Lourdes des de una posició del que no creu amb fe catòlica, la qual cosa és respectable, encara que fa pressentir una gran incapacitat de comprensió de persones i fenòmens que es mouen en les coordenades de la fe i vida espiritual cristianes.

En unes declaracions de Coll que vaig trobar per internet, l’autor manifestava que pretenia apropar-se a la figura de Bernardette amb un ànim de no fer-la quedar bé precisament, però que desprès, com a fruit de les seves indagacions, Bernadette li va semblar més bé una víctima. De fet, la perspectiva amb que Coll s’apropa a Lourdes no deixa de ser com a mínim curiosa. En una entrevista publicada a l’Avui, Coll declara “a mesura que m’he endinsat en la història de Lourdes, m’ha sorprès fins a quin punt aporta una visió femenina de la religió. No es basa en el poder sinó en les necessitats de l’individu, en la salut... El forat un s’apareixia la Verge és com un sexe femení i, al darrere, hi ha la basílica amb les seves torres fàl·liques per posar ordre en aquest món femení, misteriós, relacionat amb la fecunditat, salvatge, uterí...”. Potser l’autor no ha trobat altra cosa que el que portava dintre seu, uns grans prejudicis per apropar-se a allò que és sobrenatural i que abordava des d’una una perspectiva ben desenfocada. Per l’Església, tot i que no és obligatori per la fe, a Lourdes, es va manifestar la Verge Maria i va portar al món un missatge de conversió, de penitència i d’oració que fonamentalment no és altre que el que trobem a l’Evangeli. En canvi per a Pep Coll, segons les esmentades declaracions, “l’origen de tot plegar és molt popular. És una revolta de la gent. El poder polític i religiós no va tenir més remei que acceptar-ho i se’n van aprofitar...”. L’autor presenta una visió del catolicisme en clau de poder, manipulació i recerca de profit. Desconeix també la serietat amb que s’emprèn una investigació sobre fets suposadament sobrenaturals. En això l’Església ha estat sempre cauta i prudent. Que ho preguntin al Professor Laurentin que va passar anys investigant els fets amb una minuciositat extraordinària. Recomano la seva obra Lourdes. Crónica de un misterio.

El títol secundari de l’obra, La veritable història de Bernadette, és també  molt revelador. És evident que la història de aquesta Santa i de Lourdes s’ha escrit ( i amb molt rigor) abans que arribés Pep Coll. Però per a ell, la veritable història és la seva. Les altres deuen ser falses o mitges veritats, que encara és pitjor. En definitiva, manipulades i dignes de poca confiança.

L’autor situa Bernadette al Purgatori (que no és precisament el lloc d’una persona declarada santa!) i des d’aquell lloc manifesta la seva veritable història. Llegim a la pàgina 301: “Aquesta és la veritat sencera, no les mentides o mitges veritats que vaig explicar a la comissió episcopal i als historiadors de Lourdes. I encara menys, els relats de les aparicions que vaig escriure en pic vaig saber el francès i vaig aprendre de lletra”. Gairebé ja està tot dit: una Bernadette mentidera i manipuladora. Si fos així, l’Església no l’hagués cregut mai i molt menys l’hauria canonitzat. A no ser que es tracti d’una Església manipuladora de la veritat i que segons Coll s’entesta en “convertir-se en  una secta” (evidentment, si no segueix els camins que Pep Coll creu que hauria de seguir!). Aquesta és l’Església que es deixa entreveure en les paraules del jesuïta que li diu a Bernadette que no pot dubtar de cap manera perquè “les agulles de la basílica de Lourdes ja tocaven el cel. L’havien consagrat feia un parell d’anys en un acte solemne, amb l’assistència de trenta-cinc bisbes, tres mil sacerdots i més de cent mil pelegrins...”. 

Pep Coll no amaga la seva visió anticlerical un tant decimonònica i la seva concepció de Lourdes com a gran “tinglado”. Vegem les frases: “Roma és l’autoritat, el poder. El papa, els cardenals, tota la cúria de mascles que governen l’Església”. I un altra perla fina de la seva producció: “Bernadette és la víctima innocent de tot aquest muntatge religiós i comercial. Tots els qui l’envoltaven es van aprofitar de la desgraciada. Només cal veure el molí on va néixer, ofegat per un bosc d’hotels i de blocs d’apartaments... Això és lo que em fa ràbia. I encara se n’aprofiten avui, s’aprofiten de les misèries de la gent, portant a Lourdes carretades de vells i de subnormals. Ho haurien de prohibir...”. Em direu que es tracta d’una novel·la. Però fa servir persones i llocs que són entranyables per als catòlics i confesso que em sento ofès amb aquestes interpretacions i expressions. No es pot jugar amb les conviccions i sentiments religiosos de les persones i si hom no els comparteix, millor que no s’hi posi o que ho faci amb gran respecte. M’agradaria veure la situació en què es trobaria l’autor si hagués escrit en termes semblants de Mahoma o de la Meca.

A part d’aquestes coses, en l’obra de Coll es presenta un gran desconeixement del dogma catòlic, cosa inaudita en un autor que ha estudiat en un Seminari. És del tot inacceptable el que es diu en la pàgina 304: “Els catòlics en el fons consideren la Mare de Déu com una veritable deessa que es va aparèixer a Lourdes, i és allí on cal anar a adorar-la i per qualsevol necessitat. Roma és dels mascles, mentre que Lourdes és de les dones”. Certament, aquestes afirmacions manifesten que Coll no ha entès absolutament res. La frase conté una heretgia insostenible i titlla als catòlics de practicar l’idolatria. Fins aquí podíem arribar! Per la fe de l’Església Maria no és cap deessa. Maria es una criatura com nosaltres, una criatura que Déu escollí per a realitzar el seu designi de salvació i que ens fou donada per Jesús mateix com a Mare sol·lícita. Si això no es faltar al respecte degut a les conviccions religioses dels catòlics, ja em direu què és sinó. El cristians, cal dir-ho també, no adorem a Maria. Només adorem Déu, però acceptem amb gratitud i amor el que Déu ha fet i fa per mitjà de Maria a favor nostre.

Crec que Coll es queda amb una imatge precristiana i pagana de Lourdes que res té a veure amb la realitat. Per a l’autor, els pelegrins, “encenen un ciri i preguen davant la imatge de la Mare de Déu, ficada dins d’una mena de forat en forma de cony...”. La terminologia sexual de l’autor segur que faria les delícies de Sigmud Freud. Finalment, en la novel·la, “la cova conserva la religió primitiva, els antics rituals amb la pedra, el foc, i la súplica davant la deessa, i sobretot amb l’aigua”.

No vull insistir-hi més ni dedicar-hi més temps. Causa admiració  que alguns s’escandalitzin de què un Rector, en l’ús del seu exercici de magisteri i consell hagi recomanat als seus feligresos que no assisteixin a la presentació d’un llibre amb semblants continguts com els que hem mencionat. Veure per creure! Hi ha moments que un sacerdot, un pastor de l’Església, té el deure d’intervenir i parlar, encara que això comporti reaccions poc amables. Tinc la convicció que haver recomanat als fidels (insisteixo, als fidels catòlics) el no participar a la presentació del llibre no constitueix cap manca de respecte i molt menys d’esperit “censor” o “inquisidor”. Potser aquest esperit el trobarem en altres actituds com afirmar gratuïtament “segur que el mossèn no s’ha llegit el llibre”. Al meu entendre això es una acusació implícita de manca d’honestedat intel·lectual. Potser hagués quedat millor dir “segur que el mossèn no ha entès el que volia dir el llibre” i potser és això el que dirà finalment. També, potser, hauríem de trobar aquestes actituds prepotents i inquisitorials ens alguns medis de comunicació que et posen a la foguera abans d’escoltar-te i donar-te l’oportunitat de defensar-te. Vull agrair tots aquells mitjans de comunicació que m’han donat l’oportunitat de dir el que penso, en honor de la veritat i la justícia.

Com a cloenda d’aquestes reflexions vull explicar un fet que m’ha passat avui dimecres 21 de maig. Passant pel carrer he trobat tres joves d’uns setze anys. Els he saludat. Com a resposta a la meva salutació un d’ells ha proferit en veu baixa però suficientment audible una blasfèmia. M’he adreçat a ell i li he dit: Molt bé, noi! Et felicito per la teva bona educació! Amb aquestes actituds de respecte com les teves segur que construirem un país amb molt de progrés!
El pobre ha quedat avergonyit. M’ha fet molta pena. Malauradament es donen moltes mostres de manca de respecte a les legítimes conviccions religioses, especialment les catòliques. Estic convençut que això no és bo per a ningú. Quan no es donen els signes més elementals de respecte per les persones, es minen seriosament les bases per una convivència bona i pacífica d’una societat. Tant de bo que aquest debat contribueixi a que tots plegats ens apropem més a la veritat d’una manera civilitzada i amable.

 

Dr. Joan Antoni Mateo Garcia
Rector de la Parròquia de la Mare de Déu de Valldeflors de Tremp
Professor de Mariologia a l’Institut de Teologia Espiritual de Barcelona
Membre de la Societat Mariològica Espanyola